AVIAT, A FH, UNA HISTÒRIA MEDIEVAL DE LA GUERRA!

La Història Militar no ha gaudit de bona consideració: el fet que en els seus inicis al segle XIX fos una disciplina conreada exclusivament per militars, i la superació de la història dels esdeveniments -”l'escuma de la història”, diria Braudel- per l'Escola dels Annals la van carregar de consideracions negatives. Georges Duby va iniciar la seva recuperació quan va escriure “El Diumenge de Bouvines”; i des d'aleshores hem anat recuperant el seu estudi com a fenomen total, que influeix notablement en les societats, les economies, els discursos culturals i la política del seu temps. 

Un recull de les fonts medievals que parlen de la guerra ens permeten distingir dos discursos predominants: el que recull l'èpica de la lluita, i la bellesa del combat, omple els cantars de gesta i capitells romànics, com aquest tant famós que trobareu tot seguit, que està al Palau dels Reis de Navarra, a Estella-Lizarra... L'altre és el que considera la guerra el pitjor de tots els mals, una activitat malèfica, i converteix el cavaller -lluny de ser un referent heroic- en un ésser perillós i busca-raons, al que calia subjectar. D'aquest segon discurs sorgirà la proposta de l'Abat Oliba: les Assemblees de Pau i Treva demonitzen la figura del cavaller amb enginyosos jocs de paraules, com el que assimila la “militia” amb la “malitia”.  Fruit d'aquests discursos que els condemnen a l'infern, molts cavallers de fortuna lleguen la seva riquesa a l'església; però el veritable objectiu de l'església era donar sortida a la violència medieval subjectant els cavallers, sotmetent a control la violència que campava per tot arreu. I a més de buscar-ne limitacions en l'espai (les sagreres) o el temps (els dies o períodes de prohibició), Bernat de Claraval proposa com a alternativa el “Miles Christi”: tot i fer referència sobre tot als monjos, veritables soldats de Déu concentrats en una guerra ideològica contra el mal, el cant gregorià, podia implicar també lluites sagrades per l'església. Em refereixo a les croades.

Fixem-nos que qui segueix la crida del Concili de Clermont (1095) no són reis. Els grans monarques no són, doncs, el target a qui va adreçada aquella crida. De fet, fins a la tercera croada no assistiran a fer-se la foto... La crida respon a necessitats gestades durant generacions i recull teories patrístiques (Sant Agustí ja definia la guerra santa com una confrontació dialèctica), la pràctica expansiva de l'imperi bizantí (que fa dels territoris controlats per heretges unes terres conqueribles) i recompenses virtuals (el cel, el perdó dels pecats). El senyor lluita així per Déu, i aquest -si ha estat bon cavaller- intervé en el seu favor. Aquesta legitimació del conflicte permetria -a començaments del s. XIII- tot un seguit de batalles campals, en les que ambdós exèrcits escullen lluitar en una localització escollida en un moment determinat i cada facció pot abandonar l'escenari de l'enfrontament abans que comenci o poc després del primer xoc. No és un atac atzarós, tipus escaramussa, ni forçar un exèrcit a lluitar, tipus setge. I sobretot, és un gran judici de Déu, en el que el guanyador es veu refermat per la victòria que demostra que la seva causa era justa. Són batalles com les que ha estudiat Martí Alvira: seguint la metodologia de Duby en el seu “Diumenge de Bouvines” -incloure la sociologia i les mentalitats- va descriure les batalles de Muret i Las Navas de Tolosa en la seva tesis “Guerra e ideología en la España Medieval: cultura y actitudeshistóricas ante el giro de principios del s. XIII” (2000), per situar-hi un punt d'inflexió en la història de l'època medieval. La imatge de la batalla campal com a xoc frontal entre masses de cavalleria i infanteria ha triomfat en el nostre imaginari historiogràfic: inventem confusos combats i duels singulars a espasa després d'heroiques i massives càrregues de cavalleria, malgrat que  aquesta no era la realitat habitual de la guerra medieval. La guerra era, això sí, l'ofici, l'ocupació i la distracció del cavaller.

I per dignificar aquesta tasca, la cort va respondre amb una altra definició del cavaller: és la que retrata la cavalleria com una forma de vida acceptable i moral, i canalitza cap a la caça -la lluita contra el monstre- la violència continguda, convertint-la en una forma reconeguda de guerra que no és guerra. La cacera no és l'única canalització de les violències; també ho són les justes. El torneig és un simulacre de guerra que entrenava els cavallers i desfogava de forma controlada la inquietud violenta de la noblesa. Aquells encontres preparats, celebrats fora dels castells i les ciutats, marginals, propis dels joves nobles desocupats, eren, vistos així, un instrument de pau perquè posaven fi a les guerres privades. Però també eren un joc econòmic: no només pels mercats informals que s'hi acaben celebrant al seu voltant; també pels rescats demanats per tornar els vençuts i perquè la reputació dels guanyadors els cotitza entre els que busquen construir la seva host. El cavaller va passant de la despreocupació lúdica a la professionalització, ja al s. XV: els valors idealistes fixats pels llibres de cavalleries deixen pas als mercenaris. I el seu ús obrirà tot un debat sobre els condottieri a la Itàlia del Renaixement.

De tot això ens parlarà, a la Biblioteca Pública Arús, l'historiador Alberto Reche. Doctorat per la Universitat Autònoma de Barcelona (“L'Speculode 1764: una aproximació documental al Montornés medieval i al seu entorn”), aquest especialista en Història de la guerra ens està demostrant una encisadora capacitat de divulgació, tant en el programa “A les portes de Troia”, de Matadepera Ràdio, com en el seu blog, EntreHistorias. Fa pocs dies que ha començat a impartir un curs sobre el tema a l'Institutd'Estudis Medievals, i ens en vindrà a exposar les conclusions dins la programació d'hivern de Fent Història. MOLT AVIAT!

BIBLIOGRAFIA:

ALVIRA CABRÉ, M: Muret, 1213. La batalla decisiva de la cruzada contra los cátaros. Barcelona, Ariel, 2008.

ALVIRA CABRÉ, M: Las Navas de Tolosa. Madrid, Sílex, 2012.

CONTAMINE, Ph: La guerra en la Edad Media. Barcelona, Labor, 1984.

DUBY, G: El domingo de Bouvines. Madrid, Alianza Editorial, 1988.

DUBY, G: Guillermo el Mariscal. Madrid, Alianza Editorial, 1997.

FLORI, J: La caballería. Madrid, Alianza Editorial, 2001.

GARCÍA FITZ, F: La Edad Media, guerra e ideología. Justificaciones jurídicas y religiosas. Madrid, Sílex, 2003.

GARCÍA FITZ, F: Las Navas de Tolosa. Barcelona, Ariel, 2005.

KEEN, M: La caballería. Barcelona, Ariel, 1986.

RUÍZ-DOMÈNEC, J.E.: El Gran Capitán, retrato de una época. Barcelona, Península, 2002.

AGUSTÍ ALCOBERRO EXPLICA L'EXILI DESPRÉS DE 1714

DAVID GESALÍ ("LA GUERRA CIVIL A L'AIRE"), MOLT AVIAT A FENT HISTÒRIA

El 10 de maig passat es va produir a Toulouse, als 97 anys, el traspàs de Josep Falcó. Aquest cognom podia semblar premonitori, però la veritat és que aquest combatent republicà va fer el servei militar a la marina. Solament quan l'esclat de la guerra va obligar la Generalitat a reclutar pilots, ell -bon tècnic- va ser admès. Format a Múrcia i destinat a Sabadell, va reunir-se amb els darrers avions republicans després la batalla de l'Ebre a l'aeròdrom de Vilajuïga, a Girona. Va ser allà on -responent un dels atacs de la Legión Cóndor- va protagonitzar el darrer combat aeri de la guerra civil a Catalunya, enguany fa 75 anys. A la biografia que li va dedicar el periodista francès Pierre Challier s'explica que aquell dia va abatre dos Messerschmitts Bf 109 de la Luftwaffe i que aquella gesta li va valer l'ascens a capità. Quan va ser restituït després de la dictadura, es va localitzar a Vilajuïga l'estela que els nazis havien deixat en memòria d'un dels pilots abatuts aquell dia de 1939, Heinrich Windemuth; des d'aleshores va anar de tant en tant a deixar-hi flors. Deia Indalecio Prieto en un discurs que la República necessitava “pits durs per al combat, però cors sensibles dins d'ells” i ens sembla que, en aquest sentit, aquest Falcó volava molt alt.

Per això a Fent Història volem recordar-lo enguany, quan s'acompleixen 75 anys del final de les llibertats republicanes, en representació de tants lluitadors que s'hi van deixar molt més que l'entusiasme. I per mirar amunt, per veure com va ser la guerra al cel, ningú millor que David Gesalí qui, juntament amb David Iñíguez, és autor de “La guerra civil des de l'aire” (Rafael Dalmau editor, 2012), un llibre important nascut d'anys de recerca en multitud d'arxius i de coneixement apassionat dels aviadors de l'ADAR (Asociación de Aviadores de la República). La seva visió de la guerra civil és plena de tantes històries heroiques com terribles i la seva lectura és obligada per aquells que troben insatisfactòria la guerra civil descrita en els manuals. La propera edició del butlletí de Fent Història incloura una entrevista suculenta, que vam realitzar l'Eva López i jo mateix, de la que us oferim un extracte:

David, condiciona l'estat i evolució de l'aviació el propi desenvolupament de la guerra?

Sí. També la guerra al mar condiciona molt l'evolució del conflicte, tot i que el discurs general no incorpora aquests factors. Però és cabdal. Pensa que els nacionals compren avions, no tancs, quan preparen el seu cop. Sabien que el futur de la guerra estava a l'aire. L'arma puntera als anys trenta i quaranta, la que havia de decidir els conflictes, és l'aviació. Flash Gordon va en avió! L'estratègia considerada moderna explica que -davant la victòria del Front Popular el febrer de 1936- s'iniciïn les compres d'avions a Itàlia i tota la planificació del cop d'estat, tal i com manifesten les factures que ha trobat recentment Ángel Viñas. Per tant, indirectament l'aviació ens permet saber alguna cosa sobre la naturalesa del cop: per una banda la seva premeditació, tot just quan s'han produït els resultats electorals de febrer de 1936; per altra banda el seu tarannà monàrquic. Hem de pensar que Franco era un africanista, no un monàrquic, que la trama va ser pensada per Mola, i que hem trobat avions que porten l'escarapel·la monàrquica. Aquells avions ens parlen de la voluntat de reinstauració monàrquica, demostren que la trama inicial és monàrquica, i quan els africanistes donen instrucció de tatxar aquella simbologia dels avions se'ns apareix el “cop dins del cop”!

En el llibre expliqueu un bon grapat d'històries individuals de joves combatents republicans. Per què creieu que cal donar-los tant protagonisme?

Sí, hem de recuperar-los, igual que estem fent amb els represaliats que s'havien quedat a les voreres de les carreteres. Hi ha un tabú que ens impedeix reivindicar els militars, cosa que sí ha fet per exemple el discurs historiogràfic anglosaxó. Mentre que Churchill va dir que “mai tants han degut tant a tant pocs”, en reconeixement de la lluita desigual que van sostenir contra els avions alemanys durant la Batalla d'Anglaterra, els nostres pilots republicans han desaparegut sense que ningú els reconegui les seves heroïcitats, que van permetre que milers de refugiats arribessin a França. L'exèrcit republicà va fer la tasca de contenció que va permetre milers de persones fugir. Per què ho feien? Mireu, potser és perquè la meva experiència professional com a bomber em condiciona, però soc capaç d'entendre que de vegades fem les coses per compromís, per responsabilitat, perquè sentim que ho hem de fer. Jo mateix he preguntat a alguns dels pilots “per què ho feies?”, per què agafaves l'avió i t'enlairaves i plantaves cara als avions italians? Ells t'expliquen que ganes de volar en tenien però que de por en tenien encara més. Ho feien perquè vivien “ a tope”, com demostra el fet que alguns han arribat als 96 anys sense deixar d'iniciar projectes, vivint com si mai no haguessin de morir; però sobre tot ho feien perquè sentien que ho havien de fer, perquè en aquell moment eren els únics que podien fer-ho.

L'entrevista inclou interessants interpretacions dels bombardejos sobre la població civil. La nostra modesta però trempada publicació es distribueix a biblioteques populars i universitàries, i entre els socis de l'entitat. No us la perdeu!